Petrechema i Acherito per l'ibon de l'Acherito

L’ibón d’Acherito és un mirall que la muntanya ha deixat entre les seues pedres. Potser no reflecteix el cel: potser el conté. Hi arribe de bon matí, quan la llum encara no ha acabat de decidir què farà amb les parets. L’aigua està quieta, encaixada sota la pedra, amb aquella serenitat dels llocs que semblen haver estat esperant-nos sense cap necessitat que arribàrem.

Però hui l’ibón no és el final. Continue amunt.

Powered by Wikiloc

A mesura que guanye altura, l’herba perd terreny, la pedra s’imposa i el paisatge es va fent més mineral. Havent arribat al coll, la vall s’eixampla de sobte. Hi ha prats d’un verd intens, carregats d’aigua i de bestiar. El bosc, espés i humit, arriba fins allí on la pedra el deixa.

Les vaques pasturen sota unes parets que farien pensar que el lloc és inhabitable.

Aquesta indiferència dels animals davant del paisatge sempre resulta una mica ofensiva. Una vaca pot rumiar al peu d’un abisme extraordinari sense concedir-li ni una mirada. No té cap necessitat de contemplar-lo. L’abisme forma part de l’herba.

Més amunt, les tarteres pugen en ventalls grisos, amb algun pi negre aferrat al pendent d’una manera que sembla provisional, encara que potser fa dos-cents anys que s’hi està.

Faig quatre pasos més.

Apareixen les Agulles d’Ansabère.

En l’últim pas encara no hi eren. En el següent, el paisatge s’obri i les dues parets apareixen senceres, verticals, plantades a l’altra banda del coll.

Durant un instant, la sensació no és haver arribat a un lloc, sinó haver obert una porta.

Semblen una catedral.

És una comparació inevitable. El problema és que totes les catedrals s’assemblen una mica entre elles i aquestes agulles no s’assemblen a res.

Sempre diem que una muntanya sembla un castell, una torre, una piràmide o una catedral. Mai no diem que un castell sembla una muntanya. Com si la pedra treballada pels homes fora el model i la roca que porta allí cent milions d’anys fora la còpia.

Potser hauríem de començar a dir que certes catedrals semblen les Agulles d’Ansabère.

Des d’ací, el Petretxema ja imposa el següent assumpte.

El Petretxema és una muntanya molt mal repartida.

Del vessant aragonés puja amb una certa normalitat: pendent, carena, cim. Tot en ordre. De l’altre, la pedra cau de sobte, sense cap transició, com si França s’haguera oblidat de construir-ne la resta.

El cim tampoc no queda al centre, presidint el conjunt, com correspondria. Està arrimat a la vora, damunt del buit. Fa l’efecte d’una casa amb la porta principal posada en un cantó perquè algú va calcular malament el solar.

La Mesa de los Tres Reyes

Al costat del cim s’alça una agulla separada per una bretxa. Més que corregir la desproporció, l’accentua. Té aquella insolència d’algunes roques que es neguen a ser vessant, contrafort o qualsevol altra cosa amb una funció comprensible.

No sosté res.

No completa res.

Vol ser una agulla.

I ho és.

El conjunt no és harmoniós, però la natura tampoc no té cap obligació de presentar projectes equilibrats. I és aquesta falta d’equilibri el que li dona caràcter.

Des de baix, costa no pensar que li falta una meitat. Després el mires una estona i comences a sospitar que la meitat que sobra és l’altra.

Arribe al cim i, com sol passar, durant uns minuts tot sembla justificar l’esforç.

Després mire cap a l’Acherito.

I comprenc que encara no hem acabat.

Acherito

Cal baixar fins al coll de Petretxema. Perdre altura després d’haver-la guanyada sempre té alguna cosa d’estafa administrativa. La muntanya et fa tornar una part del que acabes de pagar i, immediatament després, t’ho reclama amb interessos.

Des del coll, l’Acherito ja no té res de diminutiu.

L’Acherito té nom de muntanya menuda, quasi de filial: l’Acher de butxaca, l’Acher per als xiquets, l’Acher del menú infantil.

Després et plantes davall d’aquesta piràmide descomunal, amb una altra piràmide encastada al davant, i el diminutiu queda fent el ridícul al peu de la paret. La forma em resulta estranyament coneguda. No perquè l’haja vista abans, sinó perquè algunes muntanyes desperten el record d’un lloc on no hem estat mai. L’Acherito és una muntanya concreta i, alhora, totes les muntanyes que havíem imaginat abans de veure’n una.

La pedra té una forma tan antiga que sembla anterior als homes.

La pujada final té ja aquella qualitat especial dels últims cims d’una jornada llarga: les distàncies deixen de mesurar-se en metres i passen a mesurar-se en voluntat. Veus el cim, sembla prop, avances, continua allí. Tornes a mirar-lo. Ha tingut la delicadesa de no allunyar-se, però tampoc sembla especialment interessat a acostar-se.

La llum puja per la paret, s’atura en una aresta i cau dins d’una ombra. La muntanya canvia sense moure’s. Està allí, blanca i callada, mentre el vent li passa per damunt. Fa tants segles que el suporta que sembla haver-ne pres la forma.

O potser és el vent qui, després de tant passar-hi, ha acabat aprenent la forma de l’Acherito.

Quan arribe al cim, mire enrere.

L’ibón ha quedat molt avall. El coll on han aparegut les Agulles d’Ansabère sembla ja un altre lloc. El Petretxema, que fa una estona era la muntanya del dia, s’ha convertit simplement en la muntanya anterior. Això és una de les coses estranyes de caminar per muntanya: cada cim sembla definitiu fins que n’apareix un altre darrere.

Al matí havia començat davant d’un mirall. Ara estic damunt de la muntanya que li dona nom. I entre una cosa i l’altra només han fet falta unes quantes hores, dos cims i la quantitat exacta de desnivell necessària perquè una idea senzilla deixe de semblar-ho.