Vignemale

Qui em coneix sap que fa trenta anys que done la tabarra amb la mateixa muntanya. Quan vull, puc ser molt pesat. En tot aquest temps he pujat moltes muntanyes. Hi he arribat, me n’he alegrat, he vist el món des de dalt, he baixat i el cim ha ocupat el seu lloc entre els records fins a quedar com una fita anecdòtica. Però aquesta muntanya sempre havia quedat allí, esperant-me. Entre ella i jo s’interposaren lesions, obligacions, calendaris impossibles, una pandèmia, excuses, tota la resta de cims i totes les coses menudes amb què la vida acaba construint els seus grans ajornaments. 

Powered by Wikiloc

Hui, en fer-hi cim, el primer que he pensat és que tampoc era per a tant. Al capdavall, només he pujat una muntanya. Una cosa perfectament inútil. No he resolt res, no he tornat més savi. Demà em faran mal les cames i el món continuarà igual.

He mirat cap a un costat i cap a l’altre. Cap veu. Cap figura avançant per la neu. Només la glacera. La soledat d’aquest lloc no s’assembla a la d’una casa buida. En una casa buida sempre sembla que algú se n’ha anat. Ací sembla que ningú no havia d’haver vingut mai. Em quede quiet. I aleshores arriben tots. Arriba el xicon que pensava que les cames durarien sempre i que qualsevol muntanya podia deixar-se per a l’any següent. Arriba l’home que va mirar aquestes parets sota la pluja i va tornar de buit. Arriba el que guardava el mapa a la carpeta Pendents, com si posar una cosa dins d’una carpeta fora una manera d’acostar-s’hi. Arriba també el que mirava la muntanya des de la llitera del fisio. Ve a poc a poc, però arriba. Finalment, arriba el jove que la va somiar fa trenta anys. Cap d’ells diu res. Es queden al meu costat, mirant el circ. No projecten ombra. No hi ha ningú. Però no he estat mai tan acompanyat. Potser per això m’he emocionat tant. No per pujar-hi, sinó perquè, per una vegada, cap dels meus jos ha arribat tard. No he tardat trenta anys a pujar el Vignemale; he tardat trenta anys a arribar fins al jove que havia fet d’aquella inutilitat un somni. I hui, per fi, la inutilitat m’ha tornat una felicitat sencera.

Potser envellir consisteix a arribar algun dia als llocs on encara ens espera el jove que vam ser.