El barranc de Malafí i el Pla de Petracos

Barranc de Malafí
A la fita entre el Comtat i Marina Alta, al bell mig d'un del racons més despoblats de la província d'Alacant, es troba una profunda i espectacular esquerda plena d'història i llegendes de moriscs i bandolers, el barranc de Malafí. Pel seu encaixat i solitari cau rememorarem la desesperada fugida dels últims moriscs rebels al decret d'expulsió del 1609 fins el lloc on serien massacrats pels exèrcits reials en una injusta batalla, la del Pla de Petracos, lloc on coneixerem un conjunt de pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat, principals representats de l'Art Macroesquemàtic del País Valencià.
Anem a recórrer només el cau del barranc, un fragment del PR-168, una llarga i esgotadora ruta de 34 quilòmetres, 9 hores de marxa i 1.100 m de desnivell que voreja la serra d'Alfaro passant pels pobles de Benimassot, Tollos, Castell de Castells, Famorca i Fageca. L'opció que vos oferim, per contra, és molt més curta i assequible i ens permetrà conèixer l'estret del barranc de Malafí per 11 còmodes i senzills quilòmetres d'anada que no vos portaran més de dues hores i mitja, encara que deureu comptar amb dos vehicles, un el deixarem al pàrquing del Pla de Petracos, a Castell de Castells, i l'altre a l'inici de la ruta, a Tollos. La ruta és adequada per a qualsevol persona amb un mínim estat de forma, inclòs si no voleu deixar el vehicle i decidiu tornar a peu pel mateix lloc, simplement compteu amb 11 quilòmetres addicionals. Addicionalment vos oferim una variant circular d’uns 10 quilòmetres amb eixida i tornada a la carretera Beniaia-Tollos, per a la qual només caldrà que disposeu d'un únic vehicle i cames per a superar una curta costera.


Mapa detallat, perfil i estadístiques Com arribar-hi

Encara que la ruta original s'inicia a Benimassot, nosaltres iniciarem el trajecte a l'amagat, tranquil i pintoresc Tollos, el poble amb permís de Famorca amb menys habitants d'Alacant. Tollos és un dels pobles més aïllats del País Valencià, per tant l'accés és tanmateix complicat. Encara que el trajecte més ràpid és accedir des de Cocentaina per la carretera de Millena i Gorga, vos recomanem que busqueu la carretera CV-720 Benigembla-Castell de Castells amb accés per Pedreguer-Alcanalí, així abans d'arribar a Castell de Castells podrem deixar un vehicle al pàrquing del Pla de Petracos (ben senyalitzat a la carretera), i amb l'altre travessarem Famorca i Fageca fins assolir Tollos. Per a la variant Beniaia-Tollos podeu accedir per qualsevol de les sinuoses i encantadores carreteres de les valls de Gallinera o d'Ebo-Alcalà. Als següents enllaços podreu consultar a Google l'opció més còmoda: variant A i variant B.

Tollos
Tollos. A la dreta, l'accés al barranc de Malafí

Deixarem els vehicles a l'accés sud de Tollos, on un cartell de fusta ens indicarà el pas del PR-168 junt al naixement d'una pista asfaltada. Entre bancals de secà i als peus de la Solana caminarem en direcció est, ignorant els camins que naixen a la nostra dreta, fins assolir aproximadament un quilòmetre desprès un replanell on hi ha els corrals de les Penyetes i fineix la pista. Si opteu per tornar pel mateix barranc a peu, podeu deixar en aquest punt el cotxe i estalviar-vos un parell de quilòmetres. Paral·lels i a escassos metres del naixement del barranc de Malafí prendrem el bonic sender de ferradura de les Penyetes que ràpidament descendeix fins el cau del barranquet del Pou, on hi ha una nova pista forestal. Com que per la dreta la pista es dirigeix cap la carretera CV-720, entre Tollos i Fageca, seguirem en direcció est, cap a l'esquerra; vorejarem la penya Migjorn i connectarem amb el nostre barranc, el de Malafí, als peus d'amples i abandonats bancals de secà.

Barranc de Malafí
Cau del barranc de Malafí

És curiós el topònim Malafí, i més encara a l’assabentar-se que en algun mapa antic apareixia el topònim “Bonafí”; desconec l’origen de l’actual topònim però costa no relacionar-lo amb el trist final i els tràgics fets que al seu interior es produïren l'any 1609, en la considerada última “batalla” entre moros i cristians del País Valencià. Tot va començar el 22 de setembre del 1609 quan Felip III va publicar el decret d'expulsió dels moriscs dels actuals territoris d’Espanya. Se'ls va obligar a acudir als ports de València, Dénia o Alacant en un màxim de tres dies portant només els bens que pogueren transportar. Davant la lògica oposició de perdre les cases i bens, i sabedors que al nord d'Àfrica tampoc eren ben rebuts, va esclatar una forta revolta a les valls interiors de les Marines, on acudiren famílies dels voltants i de les comarques del Comtat, la Safor o la Vall d'Albaida. Per a controlar la rebel·lió el rei va enviar al mariscal Agustí Mejía al front de quatre companyies del Terç de Sicília i soldats del Terç de Nàpols a controlar els llocs de Murla, Parcent, Benigembla o Tàrbena, a les quals s'afegiren altres companyies de diverses llocs com Biar, Elx, Alacant, Alcoi, Pego, Dénia, Teulada, Calp, Tibi, Ibi, Xixona, Cocentaina, Onil, Castalla, la Vila-joiosa o Xàbia. En total, segons les cròniques, entre 2.000 i 5.000 soldats fortament armats que protagonitzarien nombroses batusses i sanguinolentes massacres com la del Cavall Verd o la que ens ocupa, una desigual lluita de llauradors desesperats armats amb pedres i bastons que, fugint pel barranc de Malafí, serien acorralats i cruelment assassinats al Pla de Petracos per soldats d’elit; eixe “mal-fi” dels moriscs passaria a la història com una cacera desapiadada i cruel amb la qual Agustín Mejía pretenia donar un dur escarment als rebels, commemorada a València durant molts anys per l’església com una “gran creuada cristiana” contra les "hordes sarraïnes" amb una processó cada 21 de novembre.

Abeurador. Barranc de Malafí
Abeurador de pedra

Caminarem als peus de la serra d'Alfaro, una llargueruda formació calcària amb orientació oest-est entre Tollos i Castell de Castells, que tanca pel sud la vall de Seta. Si vos feixeu observareu als pocs metres i a la dreta un dels accessos a la serra, una sinuosa pista forestal que vertiginosament puja fins els 1.162 m del cim. Davant la pista hi ha un antic abeurador de pedra per al ramat, testimoni que ens parla del trànsit pel barranc d’ovelles i cabres, antics pilars de l'economia del poble juntament amb el conreu de l'olivera. De fet a escassos metres, entre els tossals Emperlòs i Redó, ens trobarem amb les restes dels corrals Nous de Tollos. Efectivament l'agricultura i la ramaderia serien durant segles el motor d'una zona que arribaria a comptar amb certa prosperitat, assolint fins a 253 “tollers” el 1845. Hui dia les terres resten completament abandonades, igual que bona part del poble, ja que dels seus 49 habitants una vintena són residents del centre de majors, als quals sovint veurem prendre el solet a l’esplanada d’accés al poble.

Corrals. Barranc de Malafí
Corrals nous de Tollos

Per l'esquerra observarem com descendeix una pista forestal, es traca del camí del Cocó, que amb naixement a la carretera Beniaia-Tollos passa a prop dels masos de Capaimona en direcció a la font de Paet, punt de connexió amb la ruta d'Alcalà de la Jovada i que retindrem en la memòria, ja que per ací transcorre una altra ruta alternativa com més endavant vos contarem.
Si alcem el cap observarem que ens trobem en mig d’una sorprenent i agradable verdor, en contrast amb l’àrid i rocallós vessant occidental de la propera serra Foradà (si pugeu la pista del Cocó esmentada i mireu cap al nord ho veureu clarament). Però davant tanta verdor no és complicat observar alguna cosa que no quadra massa, i és l’artificialitat dels boscos. A simple vista observarem com els pins es troben mil·limètricament alineats formant fileres, una quadrilla feta amb regles quasi perfecta producte de les repoblacions del segle passat. De totes formes entre tanta massa de pins a la serra d’Alfaro es conserven importants masses autòctones de carrasca (Quercus ilex rotundifolia), savina albar (Juniperus phoenicea) o freixe de flor (Fraxinus ornus L).

Corral de Soler. Barranc de Malafí
Corral de Soler

Pou de Soler. Barranc de Malafí
Pou de Soler
Superat el barranc del Fondo arribarem a un nou corral enderrocat amb abeurador i un rústic pou de pedra, el de Soler. 

Barranc de Malafí
Sender de Malafí

Després d'una tancada corba arribarem a un indret on el barranc s'eixampla notablement, rebent per l'esquerra les aportacions del barranc de Paet, cap al qual es dirigeix la nostra pista forestal i que conseqüentment abandonarem (encara que serà una opció per a tornar si seguim la variant B).

Barranc de Malafí
Racó del Soldat

Davant nostre, baix del Pla de Tollos i als peus del Morret d'en Tomàs destaca la coveta Melonda, un menut abric, visitable camp a través, des del qual, si som agosarats, disposarem d'unes magnífiques vistes del barranc. Deixada la pista seguirem cap a la dreta i accedirem a un dels trams més espectaculars del barranc, el Racó del Soldat, un lloc on criden l'atenció les afilades crestes calcàries de la penyes Aledra i Calera, prolongacions occidentals de les abruptes i serrades cresteries del racó d'Espinal, un paratge geològicament fascinant.

Barranc de Malafí
Racó de l'Espinal

Barranc de Malafí
Vistes des de la coveta Melonda

Deixada la pista ens endinsarem pel mig del cau sec i gris del barranc en direcció a Petracos. El camí es transforma en un sender, envaït en ocasions per la vegetació, que discorre tant pels marges del barranc com pel seu cau.

A escassa distància passarem a la vora del Cantal del Lladre, on segons conta la llegenda es va produir el repartiment del botí del famós robatori de Benimassot, una de les més curioses i insòlites històries de bandolers que es recorden. Conten que al segle XIX el proper llogaret de Benimassot era famós per ser molt ric i amb unes terres molt pròsperes, tant que fins i tot tenia l’església decorada amb pols d'or; aquesta circumstància va atraure l'atenció d'una banda de bandolers que, el 22 de febrer del 1874, vigilant totes les entrades i eixides del poble i lligant les campanes per evitar que ningú donara l'alarma, segrestaren als veïns dins l'església mentre s'estava celebrant la missa. Durant tres hores els bandolers tragueren un a un a tots els veïns més rics del poble per a furtar-los els diners i objectes de valor de sa casa, fugint posteriorment amb les mules ben carregades amb el botí, estimat en 55.000 reals de l'època segons un estudi del periodista Manel Arcos. Desprès de dies de recerca la guàrdia civil va trobar a aquest indret unes monedes d'or i el cos d'un dels lladres, pel que es va suposar que seria mort pels seus companys mentre es repartien el botí. Aquest fet va alertar i fer desconfiada a la gent de la vall, mai tornant a entrar tots junts a missa i afavorint a Penàguila la captura d'una altra banda de bandolers, a la qual els veïns s'enfrontaren a escopetades.

Aquest tram del barranc és més estret i humit, ple de verticals pedreres on fins i tot arriben a arrelar els margallons i les argelagues, molt abundants a la zona. A escassos 700 m de la fi de l’estret passarem junt una represa, construïda per evitar avingudes d’aigua. Hem de recordar que ens trobem al principal afluent del riu Gorgos o Xaló, declarat LIC per la Unió Europea pel seu alt valor ecològic i ambiental i que, com ens descrivia Cavanilles, “son pocas las aguas del río cuando no llueve, pero furiosas sus avenidas en tiempos lluviosos”. La represa així mateix va permetre la proliferació de menuts horts de regadiu a un barranc limitat exclusivament al secà pels sòls calcaris, el seu relleu accidental i per les rigoroses temperatures hivernals que provocaven habitualment gelades.

Barranc de Malafí
Eixint del barranc de Malafí

Així que de nou tornarem a observar ametlers i antics bancals abandonats, al temps que el barranc va obrint-se a una menuda plana entre les agrests parets de la serra d'Alfaro i les bessones penyes de Mançanet i el Recingle Gran. Som evidentment a la fi de l’estret, punt creuat per una pista asfaltada que comunica Ebo i el Pla de Petracos i fita entre els termes de Castell de Castells i la Vall d’Ebo. Passarem junt l'accés al barranc del Pas de Calvo, una zona molt freqüentada pels amants dels descensos esportius de barrancs, completament instal·lat amb bon equipament.

Barranc de Malafí
Penyes de Mançanet i Recingle Gran, naixement del barranc del Pas de Calvo

Girarem a la dreta en direcció Castell de Castells, paral·lels de nou al barranc de Malafí, el qual rep les aportacions pel nord dels barrancs del Pas del Calvo i del barranc de les Caules. Caminarem als peus de les Covaltes, una zona escarpada plena de coves i abrics, rica en pintures rupestres encara que no poden fer ombra al pròxim objectiu de la nostra ruta, situat a un escàs quilòmetre i mig: el Pla de Petracos.

Pla de Petracos
El Pla de Petracos

Cèrvol
El jaciment, descobert el 1980, compta amb 8 abrics dels quals 5 contenen importantíssimes pintures rupestres. Es tracta de la més important mostra d'Art Macroesquemàtic del País Valencià, una primitiva manifestació artística característica per la notable dimensió de les figures representades i el seu gruixut traçat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO degut a la seua gran importància artística i històrica. Les figures foren pintades fa uns 8.000 anys, durant el Neolític, per una societat agricultora i ramadera, que utilitzava la pintura per a pregar als seus déus per la fecunditat de les seues dones, la fertilitat de les terres i la benignitat de l'oratge, motiu pel qual la zona és coneguda com el Santuari del Pla de Petracos.
Vora la carretera observarem un sender que remunta en ziga-zaga i amb escassa pendent en direcció a la zona dels abrics, fins assolir un encreuament senyalitzat. Per la dreta podem visitar un menut abric on hi ha una molt (però molt) difuminada figura d’un cérvol d'uns 7 cm on s'aprecia la cornamenta i el que semblen fletxes, pel que podria representar una escena de caça molt típica de l'art Llevantí (10.000 aC).

Pla de Petracos
Parets i abrics del Pla de Petracos

Els Orants
Tornats a l'encreuament accedirem a la zona de les pintures macroesquemàtiques, protegida amb una tanca situada a tanta distància que ens impedeix apreciar correctament les pintures malgrat la seua gran mesura; si se’n recordeu, porteu prismàtics. Dels cinc abrics que tenim davant nostre destaca el central i la seua figura coneguda com "Els Orants", considerada el màxim exponent de l'Art Macroesquemàtic. Es tracta d'una representació d'un metre de longitud de figures humanes amb els braços estesos cap a dalt i amb una sèrie de rajos brotant del cap de la figura central, el que suggereix la seua relació amb algun tipus de culte ancestral al sòl. Als abrics de l'esquerra es distingeixen una representació femenina i un bou, i més enllà el que semblen vegetals, que ens confirmaria la importància que tenien les collites per a aquestes societats d'agricultors. Més enllà hi ha la boca d'una gran cova, possiblement utilitzada pels autors dels dibuixos encara que no hi ha probes definitives (de fet és visitable). La visita a Petracos ben pot ser completada amb el museu del proper Castell de Castells i la seua exposició del conjunt rupestre.

Pla de Petracos
Abrics amb figures macroesquemàtiques

Si no hem deixat un vehicle a Petracos tenim tres opcions: tornar pel mateix camí, 11 quilòmetres que podem retallar si hem deixat el vehicle als corrals de les Penyetes; també podem ascendir a la serra d'Alfaro per una pista forestal que connectarem passat Castells de Castells, a la font d’Espelda, i que després d’uns 10 quilòmetres de vertiginoses vistes aèries ens durà de nou a Tollos. La última opció és fer el PR-168 sencer, uns 34 quilòmetres de marxa per senderes, pistes i trams de carretera travessant la vall de Seta. Si triem qualsevol de les dues últimes opcions caldrà que connectem, pocs metres després del Pla de Petracos, per un sender a mà dreta que es dirigeix cap a Castell de Castells i que es dirigeix a la font d'Espelda. Encara que no l’he fet i parle de sentides, sembla que amb aturada opcional al poble el PR-168 arriba en un parell d'hores a Famorca, on creuant la carretera assoleix Fageca, des d’on un sender en una hora més arriba fins Benimassot, situat a escassos 30 minuts de Tollos.

Trien l'opció que triem mai estarà de més visitar, a escassa distància, les ruïnes de l'antiga i bonica ermita de Petracos, una de les últimes restes de l'antic llogaret de Petracos, antic despoblat morisc on encara es conserven masos i casetes tradicionals.

Ermita de Petracos
Ermita de Petracos


VARIANT. Pels camins del Cocó i Paet


Mapa detallat, perfil i estadístiques Com arribar-hi

Barranc de Malafí
Barranc de Malafí des de la pista del Cocó

Una altra opció per a conèixer el barranc sense pegar-se una fartera de caminar és accedir al mateix pel camí del Cocó. Així ens dirigirem per la carretera Beniaia-Tollos fins un punt on una pista forestal la creua, aproximadament a uns 2.5 quilòmetres des de Tollos o a 1.5 des de Beniana. 

Camí del Cocó. Barranc de Malafí
Camí del Cocó

Deixarem els vehicles i ens endinsarem en direcció est pel bell mig d'una pineda que ens durà a una pista penjada per damunt del barranc del Cocó. A escassos metres del cim del Cocó naix cap a l'esquerra una nova pista que es dirigeix cap als masos de Capaimona, ben visibles des d’aquest punt i situats aproximadament a 1.2 quilòmetres; per aquest punt podem connectar amb la ruta dels Masos de Capaimona des d’Alcalà de la Jovada.

Barranc de Malafí
Descendint de la pista del Cocó

De nou a la pista del Cocó i desprès d'un quilòmetre aproximadament seguirem una ramal de la pista per la dreta i baixarem al barranc de Malafí, a l'altura dels corrals Nous de Tollos. Dins del barranc vos remetem a la variant principal, disposeu d'uns 9 quilòmetres per davant, així que camineu el que vos vinga de gust. Per a tornar teniu dues opcions: o be torneu per la mateixa pista, o be pugeu per la pista de la font de Paet, situada entre el pouet de Soler i la coveta Melonda, buscant sempre els ramals de la vostra esquerra fins a connectar amb la pista del Cocó. Encara que aquesta última opció vos implicarà un passeig d'uns 4 quilòmetres addicionals, podreu visitar la font de Paet, situada a l’encreuament de pistes.

Barranc de Malafí
Junt als corrals Nous de Tollos

Coveta Melonda
Coveta Melonda


Rutes relacionades:

Els masos de Capaimona

Comentaris

  1. Una excursió ben chula, la conec. personalment Petracos em va decepcionar, m'imaginaba molt més, pero mirant les fotos jo no vaig vorer ninguna pintura, no se on estaria mirant :O
    Una gran explicació com sempre
    Edu

    ResponElimina
  2. Molt curiosa la història dels bandolers de Benimassot, tinc ganes de profunditzar en ella, i pel que conteu del periodista tinc un dels seus llibres de bandolers a la mesita de nit (el de Querarem com Camot o paregut) pendent de llegir, revisaré si està la història al mateix.
    Molt amè i elaborat com sempre

    ResponElimina
  3. Xe, si coneixeu Petracos i el Barranc de Malafí ens esteu demostrant que coneixeu tots els llocs del País Valencià.
    Però si per aquí és on es va perdre La Mare De Deu. Un lloc molt desconegut i llunyà dels llocs habituals d'un Senderista.
    M'agrada molt especialment la història de cada lloc que visiteu.
    Article molt complet.

    ResponElimina
  4. Conec la zona però no a nivell muntanyenc com vosaltres sinó dels pobles.
    L'article és magnífic, la història m'ha fascinat, la desconeixia.
    Us recomano si torneu per allà, segurament us falta provar l'olla amb pilotes de dacsa de Benimassot, és de cine.
    Enhorabona molt bo l'article.

    ResponElimina
  5. Como dice el resto de comentarios me ha gustado la historia y como la vas introduciendo poco a poco según vas caminando, cada vez me sorprendeis más, porque mira que suele ser coñazo una guia de montaña (gira a la dcha, ahora recto, ahi un arbol...), pero lo haces (o haceis) muy ameno, dan ganas de ir a visitarlo todo.

    ResponElimina
  6. A un tir de pedra, sou molt grans, grans rutes, ben documentades per a no perdre detall, ens ajudeu a fer rutes didàctiques multidisciplinars, gràcies per la vostra dedicació

    ResponElimina
  7. Gràcies A Un Tir de Pedra esteu ensenyant de llocs afins com el meu cas i que desconeixia gran part.
    Has descrit amb gran detall i que convida a visitar un lloc amagat de la Província d'Alacant que hauria de conèixer tot el que practica el senderisme, però per desgràcia mai havia llegit un article tan complet, que per descomptat animarà a visitar-lo.
    L'art macroesquemàtic de Pla de Petracos està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco per la seva gran importància artística i històrica. És la representació de les preocupacions i religiositat dels primers agricultors que van ocupar aquestes terres, fa 8.000 anys. Si la cova d'Altamira és la Capella Sixtina de l'art paleolític, Pla de Petracos és la Capella Sixtina de l'art neolític. L'Art macroesquemàtic té una extensió geogràfica molt petita, les valls del nord d'Alacant, el que augmenta encara més la seva exclusivitat. Sens dubte aquesta és una visita imprescindible per a qualsevol amant de la prehistòria que s'aprope a Alacant.
    Gràcies per la publicació de qualitat.

    ResponElimina
  8. Tenía previst anar à caminar uno de estos dies per el Barranc de Malafí i sempre anava deixant-lo per el tema dels cotxes á cada banda de la ruta. Enhorabona per la crónica. Haveu fet, com sempre un gran trevall de documentació i ademés de aproximaçió. De veres, que per à mi sou tota una página de refencia. Espere que mantingau les ganes durant molt de temps i continueu donant-nos tan bons ratos de lectura i reflexió, que ens fa molta falta hui en día a tots, i mes á tan alt nivell com esteu fen-lo. Moltíssimes gracies.

    ResponElimina
  9. Me ha hechizado la lectura de Petracos y no me pierdo la visita.
    Cuanta historia interesante me estoy enterando leyendo vuestros artículos de la Zona de Alicante.
    Conozco la Zona por la familia pero me doy cuenta que en verdad no conozco nada hasta que no lo publicais.
    Gracias por la información tan completa.

    ResponElimina
  10. Gràcies Paco i gràcies a tots els demés, la veritat és que és un lloc molt xulo de visitar, però t'ho penses per estar tan lluny. Val molt la pena, i la possibilitat de connectar amb els masos de Capaimona fa una variant molt interessant. Un altre dia vos contaré una ruta molt a prop, la de la serra d'Almudàina, des d'on hi ha unes vistes a la Serrella al.lucinants!

    ResponElimina
  11. Boniques paraules d'Acelobert, una de les pàgines de muntanya que més goig tinc de seguir per la gran qualitat de les fotos, ells i vosaltres sou la meua referència -i la dels meus amics- per a recorrer les muntanyes els caps de setmana, seguiu oferint-nos eixes rutes fantàstiques, i permitiu que faça publicitat de la última ruta que vaig fer de la seua ma, molt a prop d'aquesta ruta que hui ens mostreu, la del Cocoll de Benigembla, una muntanyeta injústament oblidada però amb vistes acollonats (i pista d'avions i tot)!

    Parlant del Cocoll i Benigembla, a l'article del Cavall Verd http://www.auntirdepedra.com/2010/11/el-cavall-verd-per-murla.html teniu una foto segons el peu de foto dalt de la Penya de l'Altar!! És una muntanya que em va fascinar llegint un llibre de Cebrian (quina enveja la vostra foto amb ell) però mai he trobat senda ni referència a la mateixa!! Ja ens contareu com pujar!!!!

    ResponElimina
  12. Boníssim l'article i el passetjet aquest...crec que és una de les zones més boniques de la contornà.
    Péro allà on dius que hi resten exemplars de savina albar (Juniperus thurifera)i pi roig (Pinus sylvestris) a la Serra d'Alfaro... no estic d'acord. Això sería tot un descobriment botànic per a la província d'Alacant! Em pega a mí que el que trobares seríen Pinus pinaster i Juniperus phoenicea, respectivament. El més a prop on créixen aquestos arbres, si no m'enganye, és al Penyagolosa.
    A banda d'aquest detall... enhorabona per portar avant aquesta pàgina, és una faenassa de por. Saluts:
    Carlos Montava.

    ResponElimina
  13. Carlos Montava amb tots els meus respectes ja que no et conec m'estranya moltíssim les teves paraules contestant a l'article de A un Tir de Pedra. "Però allà on dius que hi restin exemplars de savina albar (Juniperus thurifera) i pi roig (Pinus sylvestris) a la serra d'Alfaro ... no estic d'acord. Aixó seria tot un descobriment botànic per a la província de Alacant ". Dones a entendre que en aquesta zona ni hi ha ni poden haber existit mai, si en Penyagolosa. Doncs sento dir-te que estàs equivocat. Arribes a temps a convèncer-te que l'exposat en l'article és realment cert només has de llegir la notícia que et transcric publicada el 7 d'aquest mateix mes.

    .La COORDINADORA D'ESTUDIS EÒLICS critica la tala massiva de Carrasques (alzines) per part de la Conselleria a els Masos de Capaimona i la Serra D'Alfaro.
    Quan la Coordinadora d'Estudis Eòlics del Comtat s'oposa que s'hagen triat els serres d'Almudaina i d'Alfaro per a situar en elles "instal • lacions industrials destinades a la producció d'energia elèctrica", és perque vol preservar els hàbitats i la fauna d'ambdues serres.
    La Coordinadora també remarca que precisament un dels criteris d'exclusió com a zones aptes en el Pla Eòlic, que ella denunciava que no s'havia complert en aquesta comarca, era el de constituir "Àrees cobertes per masses boscoses d'espècies arbòries rellevants en la Comunitat Valenciana, en les que aquestes, es troben presents, les espècies susceptibles de formar masses boscoses o en les que aquestes, sense ser dominants, es troben presents; considerades com a rellevants són: Alzina carrasca (Quercus rotundifolia), Alzina comuna (Quercus ilex), Quejigo (Quercus faginea), Surera (Quercus suber), Sabina albar (Juniperus thurifera) i Pi silvestre (Pinus sylvestris) ".Per tant totes les exposades es troben a la zona.
    Si a més, qui està darrere d'aquestes tales és la pròpia Conselleria de Territori, a través de l'empresa pública Vaersa, el delicte sembla més greu encara. Aquesta actuació sembla bastant estranya quan ni tan sols s'havia avisat de la tala als ajuntaments afectats i sembla inútil un acudit el que es vulguen evitar que cremen els arbres utilitzant el mètode de tallar. Per descomptat, aquests ja no es cremaran, a excepció de 2 hectàrees que ja s'han talat.
    Per tant si la Conselleria no hagués permès en part aquesta tala entre ells, components de SABINA ALBAR (Juniperus thurifera) i Pinus Sylvestris, no et semblaria tan estrany que a la Serra D'Alfaro encara hagen deixat fora de la línia de prevenció d'incendis algunes d'aquestes espècies típiques del lloc. I el més important que te deixi d'estranyar que a Serra D'Alfaro és lloc de les dues espècies. Si el 7 de febrer es publica l'article, la visita la van iniciar abans, el mes probable que si tornen ara hagen d'anar comptat les espècies de Savina Albar i Pi roig que queden, perquè la resta a desaparegut gràcies a la Conselleria.
    Salutacions.

    ResponElimina
  14. Carlos Montava i Albert Alfaro, moltes gràcies pels vostres comentaris, de fet els dos teniu part de raó.
    Respecte a la savina albar (Juniperus thurifera) efectivament volia ficar la savina de tota la vida, la comuna(Juniperus phoenicea), però al copiar l'adreça de la Vikipèdia se me va anar el dit. De totes formes, a banda de l'apunt d'Albert, que realment és una sorpresa a eixes terres, sembla que alguna savina albar hi ha a la Font Roja, i a Petrer hi ha una monumental de 300 anys.
    Respecte al pi roig el vaig afegir per sonar-me haver vist algun exemplar, al ser una zona amb moltíssima pineda de repoblació no li vaig donar importància, però reconec que és rara (molt) la seua presència malgrat la seua existència segons la Coordinadora d'Estudis Eòlics.
    Gràcies a tots dos!.

    ResponElimina
  15. Un altra gran crònica i que més puc afegir...sou uns cracks.

    Això sí,és marina alta i no baixa com poseu.

    Hui he estat per la zona del Barranc i ja havia estat feia 3 anys però m'ha fascinat més encara si cap perquè aquell dia la vam fer de passada i fent una llarga travessia i hui he fet anada i tornada pel mateix barranc.
    És al.lucinant lo que tenim al costat de casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! és cert que moltes vegades, cegats pels cims, no ens girem a donar-li una oportunitat a un, a priori, humil barranquet que desprès d'una apasionant exploració dona moltíssim joc, tant des d'un punt de vist didàctic com educatiu.
      Respecte a la Marina Baixa, tens raó parcialment, la ruta transcorre per Tollos (Comtat) i Castell de Castells (Marina Alta), i així ho he afegit al text.

      Salutacions i gràcies de nou

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".