01 d’octubre 2012

El castell de la Carbonera. Penya Cadiella, a la recerca del castell del Cid

| Localització: 46844 Otos, Espanya
Tots coneixem, encara que siga pels dibuixos o per la películ·la de Charlton Heston, a Rodrigo Díaz de Vivar (Vivar del Cid, Burgos, 1049 - València, 1099) el Cid Campeador, un guerrer i noble castellà que va passar a la llegenda de la Reconquesta espanyola. El que no tots coneixen són les aventures, correries i batalles que protagonitzaria per les nostres terres i que li portarien a alçar una misteriosa fortalesa a una de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià, el Benicadell. Anem doncs a seguir els passos del Cid per a visitar el que segons alguns autors va ser una de les fortaleses més poderoses i importants de l'època medieval i plaça forta del Cid a València, el castell de Carbonera.

«Sonando van sus nuevas alent parte del mar.
Alegre era el Çid e todas sus compañas,
que Dios le aiudara e fiziera esta arrancada.
Davan sus corredores e fazien las trasnochadas,
llegan a Guiera e llegan a Xativa,
aun mas ayusso, a Denia la casa;
cabo del mar tierra de moros firme la quebranta.
Ganaron Peña Cadiella, las exidas e las entradas.
Quando el Çid Campeador ovo Peña Cadiella,
mal les pesa en Xátiva e dentro en Guiera,
non es con recabdo el dolor de Valençia.»
Cantar de Mio Cid 
El Cid
Estàtua del Cid a San Diego. Fons Vikipèdia
Després de la mort del poderós cabdill de l'Àndalus Almansor la península ibèrica, majoritàriament ocupada pels musulmans des de l'any 711, es fragmentaria en regnes de taifes, restant l'actual territori del País Valencià dividit en els regnes de Dénia, València i Alpont. Per aquella època el nostre Cid era un dels cavallers de confiança d'Alfons VI, rei de Castella i Lleó; però la relació es veuria truncada quan Rodrigo atacara al rei musulmà de Toledo Al-Qadir, protegit d'Alfons VI, fet pel qual seria condemnat al desterrament. Mentre treballava com a mercenari al servei de l’emir de Saragossa, la taifa de Balansiya (València) seria convertida en un protectorat d'Alfons VI, governada pel mateix Al-Qadir, ex-monarca titella de la rendida Toledo. Alfons VI es reconciliaria amb el Cid encarregant-li la defensa d’Al-Qadir, blanc dels atacs de la taifa de Saragossa i del comtat de Barcelona, establint un protectorat pel qual cobraria per a si mateix els tributs que anteriorment València pagava a Barcelona o a Alfons VI. Però l'any 1089 el Cid arribaria tard a la petició d’ajuda del rei al setge d'Aledo, motiu pel qual Alfons VI entraria en còlera tornant a desterrar-lo. A partir d'eixe moment, suposem que per malícia, el Cid començaria a actuar com un cabdill independent realitzant una sèrie d'intervencions militars que el convertirien en la figura més poderosa a l'est de la península, establint un protectorat amb tributaris com València, Dénia, Lleida, Tortosa, Albarrasí, Alpont o Sagunt. Sabedor de que cap força cristiana li plantaria cara (i de fet ho intentarien sense resultats) però temerós de l'avanç dels almoràvits, es va llançar a la conquesta de la ciutat de València per a establir un senyoriu hereditari, estatus extraordinari per a un senyor de la guerra que no depenia de cap rei.

Llibre dels Feits
Llibre dels Feits. Fons: Vikipèdia
Per a consolidar els seus objectius el Cid necessitava assegurar els camins de València i Xàtiva cap a Alcoi i Alacant, assegurar "las exidas e las entradas” de València com ens contava el Cantar del Mio Cid. Així, l'any 1091 construiria una fortalesa a la serra del Benicadell per damunt d'unes antigues ruïnes musulmanes, ben fortificada i proveïda de queviures i armes suficients per a resistir un llarg setge. Aquell castell de Penacadell, Penya Cadiella o Pinnacatel, "formidable" segons la llegenda, restaria unit a les glòries del Cid durant els segles, un castell d'una enorme importància estratègica com ens relata el Llibre dels Feits:
«E aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d'Alaçrac: e venc un dia messatge a nós que combatien Penacadell, e que hi paraven algarrades, e combatient-los sovent e menut, a escut e a llança. E nós érem en València, e enviam per los bisbes, e per los nostres rics-hòmens, e per cavallers que hi havia que sabien de feit d'armes, e per los prohòmens de la ciutat, que s'aparellassen d'anar ab nós, que vengut nos era messatge que Penacadell combatien, e que hi volíem anar per tal que els en llevàssem: car si Penacadell se perdia, lo port de Cocentaina se perdria, que no gosaria hom anar a Cocentaina, ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant per negun lloc, e seria gran desconhort dels crestians.»
El Cid
Estàtua del Cid a Burgos. Fons: Vikipèdia
Penya Cadiella, "Penecadel ubi sunt duae turres inexpugnabiles”, seria escenari de batalles, allotjament d'il·lustres personatges com el rei Pere I d'Aragó i base estratègica d’importants conquestes com la presa de Bairén. Però el Cid moriria a València el 1099; la ciutat seria capturada pels almoràvits el 1109, no tornant a ser cristiana fins 125 anys després. El castell tornaria a ser ocupat pels moriscs fins l'any 1244, data en què Jaume I conqueriria Xàtiva, Dénia, Biar i ocuparia la vall d'Albaida. La importància estratègica de Penya Cadiella encara donaria que parlar quan seria ocupada per les forces d'Al-Azraq, on es farien forts fins l'any 1249.

Però on estava situat el llegendari castell del Cid, el "castrum nostrum de Pena Cadel" de Jaume I? Doncs la seua ubicació continua sent un misteri que durant segles ha dividit als historiadors, ja que malgrat ser un castell del que s'ha parlat moltíssim a les cròniques, mai s'ha descrit el seu emplaçament.


A la recerca de Penya Cadiella

Per les cròniques de Jaume I sabem que Penya Cadiella dominava el camí de Xàtiva cap a Alcoi i Alacant i tenia baix la seua protecció els llocs musulmans de Beniatjar, Rugat, Bèlgida, Salem i els despoblats de Muntis, Suagres, Benimaclet, Benimeia, Rafelgep, Elca, i finalment Vilanova de Carbonera, un nucli rural de nova planta creat per Jaume I el 1248, abandonat el 1300 i enderrocat a finals del segle XVIII per a construir el calvari de Beniatjar.

Barranc de la Mata Otos
El barranc de la Mata
Casualment les cròniques deixarien de parlar de Penya Cadiella alhora que començarien a anomenar el castell de Carbonera, una antiga fortalesa construïda durant els primers anys de la conquesta musulmana, reconvertida en cap d'una baronia cedida per Alfons III a Bernat de Belvís. El castell de Carbonera, coronant un estratègic tossal al vessant nord de la serra del Benicadell, tenia un control magnífic dels camins de València i es trobava ben comunicat amb la resta de fortificacions del Benicadell, com les de Carrícola o Barcella; així mateix era l'única fortalesa situada al bell mig dels llogarets que teòricament es trobaven baix la protecció de la llegendària Penya Cadiella.
Una altra pista la trobem a la Crònica de Jaume I quan ens relata la batalla contra el sarraí Abetibassol; en aquella ocasió ens parla de que el sarraïns havien ocupat dos tossals als peus de la serra des d’on assetjaven la penya on es trobava el castell de Penya Cadiella. Si suposem que el castell deuria estar al vessant nord del Benicadell per a controlar el camí de Xàtiva i València, només caldrà buscar tres tossals alineats a mitjana alçada, castell inclòs, per a trobar el tossal d'Otos (661 m), la Penya del Castell de Carbonera (628 m) i la Moreta Redona (670). Una detinguda visió del conjunt ens ofereix la imatge d’una poderosa i estratègica fortalesa amb murs externs que arribaren a assolir els dos metres de gruix. Tot sembla quadrar amb Penya Cadiella.

Castell de Carbonera Benicadell Otos
La Vall des del castell de Carbonera. Al fons Beniatjar i Ràfol de Salem

Així doncs, podem afirmar que el castell de Carbonera correspon al llegendari castell del Cid? Doncs rotundament, no. Hi ha altres teories, entre d’elles les proposades per Vicente Carlos Navarro a l’article “El castillo de Penna Cadiella en la sierra de Benicadell”, segons la qual, seguint la hipòtesis de P. Guichard, el castell del Cid es situaria al cim de la serra, a la Penya (1.104 m), tal i com ens demostra a través d’un anàlisis de ceràmica i de restes constructives. A més, els dos tossals de la batalla d'Abetibassol des d’on els sarraïns assetjaren Penya Cadiella (1.104 m) correspondrien amb l'Alt de la Nevera (1.043 m) i el Guatleró (775 m). Però cap resta ha arribat als nostres dies de la fabulosa i inexpugnable muralla, ni de les dues torres en cap lloc dels voltants del cim ("ubi sunt duae turres inexpugnabiles"). Només apareixen les bases del que sembla una torre i abundants restes de ceràmica, per altra banda molt abundant a les nostres terres allà on hi ha presència d’atalaies de guaita. L’autor explica la seua desaparició per l’acció de terratrèmols, pels continuats incendis i pel costum, habitual a l’edat mitjana, d’enderrocar les fortificacions conforme eren desocupades per a evitar que foren ocupades per l’enemic. Però la resta de fortificacions del Benicadell van patir el mateix destí, els mateixos terratrèmols, els mateixos enderrocaments, i inclòs el propi cim del Benicadell ha segut afortunat al ser un punt que s’ha lliurat habitualment de les flames. Un enderroc fins i tot desproporcionat deuria haver deixat alguna resta més de material, encara que foren les bases, a no ser que ens trobàrem amb un cas semblant al misteriós castell de Pop, suposadament construït al cim del Cavall Verd, del qual tampoc ens ha arribat cap resta. Però res d’això implica que la hipòtesis, molt atractiva, no siga vàlida i verosímil. A més, la presència d'una sèrie de documents de Jaume I indicant que possiblement Penacadel i Carbonera ens obliguen a accepar altres teories.

Qui sap, si per l’emplaçament, Carbonera fora el centre estratègic, administratiu i militar d'una xarxa de fortificacions suficientment ampla per a ser considerada inexpugnable segons les cròniques, i amb la qual el Cid tractaria d'impedir el pas de l'enemic a les valls d'Albaida i Cocentaina?. Carbonera (o Penya Cadiella, al cim) podrien centralitzar una conjunt de fortaleses formada pels castells de Barcella, Carrícola, Bèlgida, Aielo de Rugat, Perputxent, Gaianes, el castell Vell d'Albaida, la torre (o fortalesa) al cim del Benicadell i altres estructures militars hui desaparegudes a Castelló de Rugat, Ràfol de Salem i Beniatjar.


Accés

Com sempre, la millor manera de resoldre misteris o, com a mínim, formar-se una opinió, és visitant l'indret un mateix. I com al cim del Benicadell ja hem tingut l'ocassió de pujar des de diverses vies, anirem a visitar el derruït castell de Carbonera, situat a una penya per damunt de l'acollidor Otos. Accedirem al mateix seguint l'eixida 11 Bèlgida-Otos de la carretera CV-60 Gandia - l'Olleria, continuant per la carretera CV-616 fins travessar el poble i assolir la carretera Beniatjar-Carrícola, on veurem uns panells informatius de la ruta i deixarem els vehicles.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesVeure en Google Earth| Com arribar-hi


Otos (343 m)

Després de caminar uns 200 m direcció sud per la carretera CV-615, obviarem la carretera de Carrícola i girarem a l'esquerra, direcció Beniatjar; cal obrir be els ulls, ja que en escassos 150 m tindrem que seguir per la dreta un camí agrícola, el Camí de la Serra. Paral·lels al barranc de la Mata i envoltats d’horts i bancals caminarem durant 1.5 quilòmetres fins a divisar una construcció de planta quadrada (un dipòsit d'aigua) i una caseta amb torre elèctrica.


Nevera de Tormo, de Xamarra o de Pahuet (446 m)

A escassos 100 m abans del dipòsit seguirem temporalment un camí que retrocedeix cap al nord-oest durant uns 200 m fins arribar a una corba. Obriu be els ulls, ja que oculta per la vegetació es troba una enorme nevera de gel descoberta d'11 m de diàmetre. De planta circular, com la resta de neveres del Benicadell, des de dalt descobrirem un pou de 12 m de profunditat, excavat a la roca mare sense utilitzar cap recobriment però completament cobert per la vegetació i enormes figueres que a l'estiu ens impediran veure el fons. No s'aprecia cap resta de mur perimetral ni estreps o enderrocs, pel que podem suposar que mai va disposar de sostre. Al fons i pel vessant nord s’aprecien dos túnels, un superior a uns 10 m d’alçada, i un inferior a 1 m per damunt del fons, acessible des de l'exterior.

Nevera de Xamarra Pahuet o Tormo Otos
Nevera de Xamarra

Aprofitem que el pou inferior ja no es troba encegat per a visitar l'interior. Així, baixarem un marge en direcció nord i ens trobarem l'accés a un túnel de 16 m de longitud i uns 2 m d'amplària (aneu alerta que hi ha abelles pels voltants). La galeria compta amb set excavacions laterals utilitzades en la dècada dels 70 per al conreu del xampinyó.

Nevera de Xamarra Pahuet Tormo Otos
Túnel de la nevera de Xamarra

Tornarem els nostres passos fins el camí rural i el remuntarem cap al sud, buscant la muntanya; per l'esquerra veurem un curt caminet que descendeix a prop del cau del barranc, literalment ocupat per milions d'aterridors esbarzers, i es dirigeix a l'àrea recreativa del barranc de la Mata, on opcionalment podrem fer un breu descans abans d’iniciar la pujada.

Seguirem cap amunt passant junt al dipòsit d'aigua; per la nostra dreta obviarem un camí que retindrem a la memòria, ja que connecta amb la recomanable ruta del castell de Carrícola. Als pocs metres fineix el camí junt una caseta, un motoret d'aigua que rep les aigües del naixement de la Mata, situat barranc amunt i següent objectiu de la nostra ruta. Just a mà dreta naix una senda marcada amb els colors verd i blanc, l'SL-V 10 o senda del barranc de la Mata.

Barranc de la Mata Otos
Barranc de la Mata. Al fons Otos i el pantà de Bellús


Senda SL-V 10. El barranc de la Mata (473 m)

Amb una costera no excessivament forta començarem a ascendir paral·lels al frondós i verd barranc de la Mata per una bonica i còmoda senda amargenada que comparteix itinerari amb la canalització artificial del naixement. Vorejarem l'arrodonit tossal d'Otos i passarem junt una estretor on hi ha un cridaner abric. Poc a poc anirem remuntant el barranc, amb precioses vistes si girem el cap a la Vall d'Albaida i al pantà de Bellús.

Barranc de la Mata Otos
El barranc de la Mata

Amb el següent objectiu ben a la vista, la pista forestal de l'ombria del Benicadell, passarem junt un curiós forat artificial vora pista cobert per figueres, possiblement un forn de calç encara que desconeixem l'origen. Desprès d'una breu però intensa recta assolirem una caseta que canalitza l'aigua del naixement del barranc de la Mata amb la que es nodreix el poble, amb un cabal màxim de fins a 35 l/seg; per fi seguirem un breu ziga-zaga fins arribar a la pista forestal, al coll d'Otos.

Barranc de la Mata Otos
Pista forestal de la Font Freda

La pista forestal recorre tot el vessant nord del Benicadell, des de la Barcella de Salem a l’est fins el port d’Albaida a l’oest. Com que per la dreta es dirigeix a la font Freda i a Atzeneta, nosaltres girarem a l'esquerra en direcció al port de Salem. Passarem a prop d'un solitari pi i vorejarem la Lloma del Mallar fins assolir el seu vessant nord.

Barranc de la Mata Otos
Pista forestal de la Font Freda i senda del Naixement, als peus de l'Alt del Mig, inici de la senda del Benicadell

Representació a l'abric de la Mata
De camí passarem ben a prop d’un dels principals jaciments d'art macroesquemàtic del Benicadell, un valuosíssim jaciment format per tres abrics amb pintures postpaleolítiques, un total de 76 motius entre els que figuren antropomorfs, alguns amb les extremitats obertes, uns pocs zoomorfs i diferents ratlles i corbes, així com els inevitables grafits d'uns descerebrats d'Atzeneta.

Malgrat l'escassíssima presència de jaciments paleolítics al Benicadell, el neolític i l'edat del Bronze es troben ben representats a nombroses cavitats sepulcrals, especialment entre Bèlgida i Castelló de Rugat. A banda dels abrics del barranc de la Mata, pels voltants hi ha altres jaciments amb pintures al proper barranc de Carbonera i a la coveta del Mig.

Amb vistes a la vall d'Albaida, Bellús i la llargueruda serra Grossa passarem davant d'una caseta, naixement d'una senda en ziga-zaga que ascendeix fins l'Alt del Morral o del Morró (1.022 m), punt per on travessa una senda que des d’Atzeneta o el port d’Albaida ascendeix al cim del Benicadell (1.104 m).

Senda Alt Morral Otos Benicadell
Senda de l'Alt del Morral o del Morro

Seguirem per la pista passant per baix d'una línia d'alta tensió i vorejant les parets del barranc de Carbonera, mentre el menut i arrodonit tossal del castell de Carbonera comença a fer-se ben visible al nord-est. Arribats al coll del Castellet un senyal ens indicarà la presència d'una senda ben marcada que descendeix pel barranc de Carbonera i que seguirem. Ens acomiadarem de la pista, que per la dreta es dirigeix al Benicadell per Planisses o a la Barcella pel port de Salem, i descendirem per la senda del castell.

Pista forestal del Benicadell. Castell de Carbonera
Camí de la Penya del Castell, amb la senda del barranc de Carbonera a la vista

Atentament vigilats per les malmeses muralles de la derruïda fortalesa, prompte ens trobarem a mà dreta una sendeta que envolta el castell pel seu vessant oest i que resseguirem fins assolir les primeres construccions, uns llenços de muralla on s'alternen fragments de torres rectangulars.

Pista forestal del Benicadell. Castell de Carbonera
La Penya del Castell (628 m)


Castell de Carbonera (628 m)

Malgrat trobar-se envaït per la vegetació i quasi completament enderrocat, a la vista dels gruixuts murs de tap i maçoneria treballada de vora 1.85 cm sembla evident que ens trobem davant del que en altre temps seria una imponent fortalesa de grans dimensions, amb planta rectangular doble de 100x40 m envoltada d'una muralla d'uns 280 m de perímetre. Caminant pel vessant nord assolirem un enorme aljub, necessari per a garantir el subministre d'aigua a les tropes i habitants del recinte. Més cap a l'oest es troba una nova sala rectangular, punt on el pas es torna molt dificultós.

Castell de Carbonera. Benicadell, Otos
Murs del vessant nord del castell de Carbonera

Tornarem a l'aljub i remuntarem el tossal, on veurem alguns fragments de llenços de mur més basts que els exteriors, de pedra irregular amb abundància de morter i grava. Sense cap dificultat coronarem la Penya del Castell (628 m), fita dels termes municipals d'Otos i Beniatjar i on només uns solitaris pins ens recorden el lloc on fins el segle passat encara hi havia la torre del baluard, que seria desmuntada per a construir el calvari d'Otos i els marges que omplin la penya. Però la desfeta i l'enderroc de Carbonera ve de molt més antic, ja que malgrat ser utilitzat com a castell de frontera pels cristians equipat amb una guarnició permanent, el 1339 totes les seues defenses serien enderrocades per ordre de Pere el Cerimoniós per a evitar que fora utilitzat per rebels o futurs invasors.

Aljub. Castell de Carbonera. Benicadell, Otos
Aljub del castell. Al fons s'aprecien les vistes estratègiques que disposaba


El barranc de Carbonera (604 m)

Ens acomiadarem del castell i retornarem a la senda principal, la qual en ràpid ziga-zaga descendeix al barranc de Carbonera. Arribarem a una corba on xafarem un desgastat runar, i des d'on observarem a la nostra dreta un sòlid i definit marge que, per la seua fractura i elaboració, possiblement fora construït amb restes del malmès castell.

Barranc de Carbonera. Otos. Benicadell
Barranc de Carbonera

Ens endinsarem per una frondosa pineda paral·lels al barranc d'Otos, afluent del barranc de la Mata, que ens acompanyarà fins la plana, junt una caseta. A la nostra esquerra naix una sendeta que després de remuntar el cau del barranc accedeix a uns bancals d'oliveres on paga la pena anar per adonar-nos del problema que causen al mediambient alguns caçadors porcs i insensibles: milers de cartutxos s'escampen literalment pels voltants. Sense intenció de generalitzar, eixa porquera no té cap justificació, i crec que les autoritats deurien intervenir.

Foto denúncia: la porquera que deixen els caçadors

Tornarem al camí i ens dirigirem cap al nord, de nou paral·lels al barranc de la Mata i vora conreus de secà, per a connectar amb la carretera CV-615 de Beniatjar, des de la qual tornarem finalment al poble. Arribats a Otos vos recomanem que feu una ullada a l'itinerari dels rellotges solars, una curiosa proposta on podrem visitar 8 rellotges fets per autors de reconeguda fama internacional.


Esquema de temps:

Otos (343 m) - Nevera de Tormo (446 m): 1.6 Km, 25'
Nevera de Tormo (446 m) - Inici senda (473 m): 0.5 Km, 10'
Inici senda (473 m) - Pista del Benicadell (648 m): 0.9 Km, 25'
Pista del Benicadell (648 m) - Barranc de Carbonera (624 m): 1.3 Km, 20'
Barranc de Carbonera (624 m) - Castell de Carbonera (628 m): 0.3 Km, 5'
Castell de Carbonera (628 m) - Camí rural (425 m): 0.9 Km, 25'
Camí rural (425 m) - Otos (343 m): 1.9 Km, 25'

Total: 7.4 Km, 2h:15'


Més informació:

Cantar de Mio Cid
Llibre dels Feits
Henrique Florez (1792) “España Sagrada", Vol. X.
Menendez Pidal, R. (1929) “La España del Cid”.
Torregrosa, Galiana, Ribera (2001), "Els abrics del barranc de la Mata"
Vicente Carlos Navarro (2002), “El castillo de Penna Cadiella en la sierra de Benicadell

Rutes relacionades:

El castell de Carrícola
El Benicadell per Beniatjar
El Benicadell per Ràfol de Salem
El Benicadell per Atzeneta d'Albaida
La senda dels nevaters de Salem
Neveres de gel del País Valencià
El Benicadell pel port d'Albaida

11 comentaris:

  1. Oscar,

    aquesta vegada tinc que tirar-vos de l'orella pel desafortunat comentari: "Així doncs, podem afirmar que el castell de Carbonera correspon al llegendari castell del Cid? Si exceptuem les veus que afirmen que el castell del Cid es trobava al mateix cim del Benicadell, una burrada evidentment, les principals teories indiquen que probablement, però amb matisos."

    La teoria que sosté que el castell de Benicadell es trobava al cim no es cap burrada evident, sinó que està avalada pels més il·lustres historiadors en base a nombroses qüestions i evidències. És més, la teoria del castell de Carbonera que ací sosteniu ja fa temps que va ser descartada al trobar-se documents del segle XIII-XIV que diferencien clarament els dos castells com a independents. A este respecte vos anime a llegir aquest article (http://laslunasdeperputxent.blogspot.com.es/2009/05/21052009-incursion-en-los-territorios.html) i sobre tot, aquesta referència bibliogràfica: "El castillo de Penna cadiella en la sierra de Benicadell" de Vicente Carlos Navarro Oltra. Ja em direu.

    Un borró el te qualsevol i això no desmereix en res el vostre treball tan meravellós: no podem saber de tot. A continuar amb tan excel·lent tasca.

    Salut!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la valuosíssima aportació, Justo. Després de rellegir l’article no tinc més remei que rectificar les meues afirmacions, acceptar gustosament el tiró d’orelles i afegir noves conclusions a l’article.
      Però de totes formes encara tinc dubtes, molt modests i sense cap fonamentació seriosa, a que al cim del Benicadell es trobara el, segons les Cròniques, fabulós i inexpugnable Penacadell. Per exemple, la forta presència de ceràmica és molt comuna a tots els emplaçaments on els musulmans establien vigies, i per experiència ens la podem trobar indiferentment de comptar o no amb un element defensiu associat. Per exemple, a una penyeta prou insignificant de la Falconera (el nom de la qual permet que no revel·le) hi ha suficient ceràmica com per a muntar un mercat, i malgrat això no hi ha cap resta constructiva ni documentació al voltant de la mateixa. I així, uns quants exemples. Tampoc em convenç la situació allunyada de l’únic punt d’aigua, un pou situat al coll entre l’Alt de la Nevera i el cim, circumstància que implicaria la presència d’un aljub que garantiria el subministrament d'aigua en cas de setge per a fins a 60 soldats, massa allunyat per a una fortalesa segons les Cròniques famosa per ser inexpugnable, i massa a prop d’un punts des d’on l’enemic es poguera fer fort, com és el cas de l’Alt de la Penya. I no hi ha castell sense aljub, un element normalment soterrani que sovint ha perdurat fins els nostres dies a qualsevol castell, per molt enderrocat que estiga. A banda dels incendis i terratrèmols que justifica l’autor de l’article, el principal motiu pel qual una fortalesa s’enderrocava era per a evitar que fora conquerida per futurs enemics, circumstància que patiren la resta de castells del Benicadell, Carbonera inclosa, les pedres del qual per exemple, una vegada enderrocat, serien aprofitades per a construir marges o el calvari d’Otos, restant malgrat això encara suficient material del mateix. Dalt del cim no ha restat cap carreu, i em costa imaginar que pujaren fins allà per a desmantellar-ho tot, especialment si la resta de castells molt més accessibles, no patiren el mateix destí. Sembla un cas idèntic al famós castell del Cavall Verd, del qual l'inexistència de cap resta ha fet dubtar durant segles als historiadors.

      Només em falta revisar els documents de Jaume I referits a la presència simultània d’ambdues fortaleses, ja que fins ara el que m’havia trobat eren referències a Carbonera tant com a castell com a partida poblacional propera a Beniatjar.

      Per suposat que no descarte res, l’atractiva idea d’un castell al cim del Benicadell quadra amb la batalla contra Abetibassol i és indubtablement un punt estratègic de primer ordre, el que no fa més que reafirmar la meua idea de que la torre/castell del cim i Carbonera podrien haver format part d’una xarxa de fortaleses, hipòtesi defensada per alguns historiadors. Caldrà tornar a pujar (altra vegada :D) a escodrinyar.

      Salutacions i gràcies de nou per l’aportació!

      Elimina
  2. Deixant a banda l'interesantíssima introducció història enriquida segons els comentaris amb l'opció del més que possible castell del cim, ja podia pavonejar-me d'haver recorregut tot el Benicadell des de Salem, Ràfol, Atzeneta o Gaianes, de pujar al Regall o des del port d'Albaida, i mai m'habia fixat en la zona de baix. Fa uns mesos ja em vau sorprendre amb la ruta del castell de Carrícola, ara em congratule amb la d'Otos, un poble que només coneixia d'haver anat a dinar embotit amb uns amics i em descobre un nou mon de possibilitats, especialment al descobrir la senda que puja a l'Alt del Morral, camí del cim del Benicadell. Ja tinc marxa per a l'inici d'una tardor que promet muntanyerament parlant.
    Salut

    ResponElimina
  3. Pues, me ha satisfecho esa amplia narración, me ha costado leerlo, puesto que no domino el valenciano, pero esta Historia es interesante. Gracias

    ResponElimina
  4. qué interesante relato, independientemente del origen de Penya Cadiella la ruta parece ¡interesantísima!

    ResponElimina
  5. M'encanta que junteu història, patrimoni i senderisme, ho fa tot molt més ameno i agradós de llegir. Seguiu així, teniu articles que donen gust.

    ResponElimina
  6. Vicente Carlos Navarro Oltra24 de novembre de 2012 a les 14:01

    hola

    ResponElimina
  7. Vicente Carlos Navarro Oltra24 de novembre de 2012 a les 15:31

    Querido Óscar
    Ante todo quisiera agradecerte el tiempo que has dedicado al castillo de Penya Cadiella y a su posible ubicación. También agradezco las observaciones que haces sobre mi trabajo. Dicho ésto me pregunto ¿has leído el artículo en su totalidad?. Hay algunos puntos que me gustaría comentarte:
    1.El pozo al que me refiero está en la misma cima del Pic y no entre l'Alt de la Nevera y el Pic.
    2.La inexpugnabilidad del castillo (si es que estuvo donde yo lo ubico)no era tanta. Pensemos en la cantidad de veces que pasó de unas manos a otras.
    3.Señalas acertadamente que no hay castillo sin aljibe.Pero debes tener en cuenta que no todos los asentamientos eran del mismo tipo ni fueron concebidos para cumplir una misma función.
    4.La falta de restos de construcción también me llama poderosamente la atención. Pero si te sitúas en el Pic verás que a ambos lados hay precipicios que no tiene ningún otro castillo de la zona.
    5.¿Has estudiado las cerámicas del Pic, el Guatleró y el Alt de la Nevera? Yo mismo me encargué de ocultar in situ todos los fragmentos que pude.

    Habría más cosas de las que hablar pero sería demasiado largo y éste no es el lugar adecuado.
    Recibe un cordial saludo y, de nuevo, mi agradecimiento.
    V. Carlos Navarro

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Vicente. Com pots observar a l'article va haver un abans i un després d'una lectura detallada del teu treball; els punts que comentes els has extret de les meues objeccions prèvies que discutia amistosament amb Justo Sellés, objeccions que continue considerant lògiques i justificades. Com sembla evident desconeixia la ubicació d'un pou al cim (tindré que anar a veure'l) i tampoc vaig estudiar cap ceràmica de la zona. A posteriori amb la teua lectura vaig rectificar, però exposant, donant el format de bitàcola de pensaments i reflexions personals que constitueix un bloc, el punt de vista d'un observador apassionat de la natura i la història, modestíssim per suposat ja que ni sóc historiador ni arqueòleg. Gràcies i salutacions.

      Elimina
  8. Vicente Carlos Navarro Oltra26 de novembre de 2012 a les 21:14

    Hola Oscar
    Sortosament encara queden persones com tu, com jo i uns pocs més, que s'interessen pel nostre passat. Gent apassionada, amb curiositat, disposada a anar més enllà, a dubtar del que s'escriu i a reflexionar en grup de manera oberta per cercar veritats.
    Gràcies de bell nou pels teus comentaris. Si necessites alguna cosa fes-m'ho saber.
    V. Carles Navarro (tf. 648665800)(vcnoltra@yahoo.es)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, salutacions. Ens tens a aquestes pàgines per al que necessites.

      Elimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse