A un tir de pedra

Qui coneix la terra, l'estima

Cercar en aquest blog

Pàgina d'inici
Índex de senders
País Valencià
Pirineus
Patrimoni

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2010

Mostra-ho tot

Entrades

Aquí no hi ha res

Total de visualitzacions de pàgina:

Arxiu

2025 11

2024 9
2023 4
2022 6
2021 2
- de desembre 2021 1
- de gener 2021 1
2020 2
- de gener 2020 2
2019 1
- d’agost 2019 1
2018 1
- de setembre 2018 1
2017 5
2016 3
2015 5
2014 12
2013 22
2012 41
2011 73
2010 103
2000 2
- de gener 2000 2

Mostra'n més Mostra'n menys

Etiquetes

A un tir de pedra
A un tir de pedra 2
Aitana
Altres llocs
Articles d'opinió
Benicadell
Bèrnia
Castells
Contes de muntanya
Curses

El Carrascar de Parcent
El Maigmó
El Mondúver
El Montgó i voltants
El Racó del Duc
Els Ports
Escalada esportiva
Esdeveniments
Espeleologia
Història
La Falconera
La Safor
La serra de Corbera
La Serrella
La Xortà
Marjals
Muntanya amb xiquets
Natura singular
Notícies
País Valencià
Parcs Naturals
Patrimoni
Penyagolosa
Picos de Europa
Pirineus
Rutes urbanes
Salvem la marjal i l'Auir
Serra d'Alfaro
Serra de Cantacuc
Serra de la Carrasca
Serra de la Foradà
Serra del Menejador
Serra del Penyal
Serra Grossa
Via Verda

Mostra'n més Mostra'n menys

Informa d'un ús abusiu

Les més belles sendes de la Safor

El Mondúver a un tir de pedra

Entrades populars

El ferrocarril Alcoi-Gandia, el tren dels anglesos

A finals del segle XIX, a conseqüència del desenvolupament industrial de les comarques de l’Alcoià i del Comtat, la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited va construir un ferrocarril que unia Alcoi amb el port de Gandia per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Conegut com « el tren dels anglesos », aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el darrer viatge per la seua baixa rendibilitat.

El Racó del Duc, Via Verda del Serpis o Barranc de l'Infern

El Racó del Duc, també conegut com el barranc de l’Infern, és el tram del riu d’Alcoi o Serpis comprés entre Vilallonga i l’Orxa, on el riu travessa un impressionant congost limitat per les serres de la Safor (1.013 m) i la Cuta (680 m). La ruta discorre per l’antiga plataforma del desmantellat ferrocarril Alcoi-Grau de Gandia , pendent de ser catalogada com a via verda. Malgrat la seua distància (12 quilòmetres), es tracta d’una ruta amb suaus pendents, quasi inapreciables, senzilla i molt accessible per a visitar-la a peu o amb bicicleta de muntanya. Aquestes característiques defineixen la ruta com una de les més conegudes, visitades i volgudes a la Safor.

La fàbrica de l’Infern i les centrals de llum del Racó del Duc

El riu Serpis, durant mil·lennis, va configurar al Racó del Duc o barranc de l'Infern un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hom descriu el Racó del Duc parlant del riu Serpis, de la vegetació, dels túnels... Hi ha milers d’articles i guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la vida al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

El Faig Pare i la fageda del Retaule

La fageda més espectacular, carismàtica i singular al sud de Pirineus es troba al nord del País Valencià, amagada al cor dels Ports: la fageda del Retaule, ubicada a l’ombra de les cingleres que conformen el barranc del mateix nom. El faig és un arbre de latituds fredes i humides, i això és la circumstància que fa tant particular la fageda del Retaule, el ser la més meridional d'Europa. És molt cridaner i característic el fet de trobar-se els la sènia sempre orientats al nord als fons dels barrancs i junt a fortes pendents entre cingleres, buscant el màxim d'humitat, a diferència dels fajos de latituds més fredes que busquen les planeres.

Pedraforca pel coll del Verdet

Hi ha muntanyes que semblen fetes per ser pintades —no pas per ser pujades. El Pedraforca n’és una. No cal haver-se enfilat mai a res més alt que un campanar per reconéixer-la. És una muntanya de catàleg, de cartell de festes majors, gairebé heràldica: una falda ampla, acampanada, coberta de boscos espessos, i pins que pugen com poden, inclinats, cap als replans. Aquesta part baixa és amable, gairebé domèstica —una muntanya d’ombres fresques. Però de sobte tot es trenca on naix l’enforcadura, un tall net, decidit, que parteix la muntanya com si algú hi haguera clavat una destral gegantina en un moment de lucidesa geomètrica. I al capdamunt, els dos pollegons: dues banyes de roca crua, inconfusibles, orgulloses, amb una simetria que inquieta. Pedraforca A les sis del matí ja érem drets —i això, per aquestes contrades, ja és fer tard. A l’estiu, si se'n vol pujar a la muntanya amb un mínim de decència, cal seguir l’horari dels forners, que són els únics éssers humans que semblen en...

Amb la tecnologia de Blogger

Convertim pedres en patrimoni