Passa al contingut principal

A un tir de pedra

Qui coneix la terra, l'estima

Cercar en aquest blog

Pàgina d'inici
Índex de senders
País Valencià
Pirineus
Patrimoni

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2025

Entrades

Mor la tardor a la vall d'Estós

Publicat per Òscar el dia de desembre 04, 2025

+

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Quarta fira de muntanya de la Safor

Publicat per Òscar el dia de desembre 04, 2025

Fira de la muntanya

+

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

La plenitud d’un instant

Publicat per Òscar el dia de desembre 04, 2025

Articles d'opinió

+

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Cercar en aquest blog

Total de visualitzacions de pàgina:

Arxiu

2025 37

2024 9
2023 4
2022 6
2021 2
- de desembre 2021 1
- de gener 2021 1
2020 2
- de gener 2020 2
2019 1
- d’agost 2019 1
2018 1
- de setembre 2018 1
2017 5
2016 3
2015 5
2014 12
2013 22
2012 41
2011 73
2010 103
2000 2
- de gener 2000 2

Mostra'n més Mostra'n menys

Etiquetes

A un tir de pedra
A un tir de pedra 2
Aitana
Alcoià
Altres llocs
Articles d'opinió
Benicadell
Bèrnia
Castells
Comtat

Mostra'n més Mostra'n menys

Informa d'un ús abusiu

Les més belles sendes de la Safor

El Mondúver a un tir de pedra

Entrades populars

El ferrocarril Alcoi-Gandia, el tren dels anglesos

A finals del segle XIX, a conseqüència del desenvolupament industrial de les comarques de l’Alcoià i del Comtat, la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited va construir un ferrocarril que unia Alcoi amb el port de Gandia per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Conegut com « el tren dels anglesos », aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el darrer viatge per la seua baixa rendibilitat.

El Racó del Duc, Via Verda del Serpis o Barranc de l'Infern

El Racó del Duc, també conegut com el barranc de l’Infern, és el tram del riu d’Alcoi o Serpis comprés entre Vilallonga i l’Orxa, on el riu travessa un impressionant congost limitat per les serres de la Safor (1.013 m) i la Cuta (680 m). La ruta discorre per l’antiga plataforma del desmantellat ferrocarril Alcoi-Grau de Gandia , pendent de ser catalogada com a via verda. Malgrat la seua distància (12 quilòmetres), es tracta d’una ruta amb suaus pendents, quasi inapreciables, senzilla i molt accessible per a visitar-la a peu o amb bicicleta de muntanya. Aquestes característiques defineixen la ruta com una de les més conegudes, visitades i volgudes a la Safor.

La fàbrica de l’Infern i les centrals de llum del Racó del Duc

El riu Serpis, durant mil·lennis, va configurar al Racó del Duc o barranc de l'Infern un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hom descriu el Racó del Duc parlant del riu Serpis, de la vegetació, dels túnels... Hi ha milers d’articles i guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la vida al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

El Faig Pare i la fageda del Retaule

La fageda més espectacular, carismàtica i singular al sud de Pirineus es troba al nord del País Valencià, amagada al cor dels Ports: la fageda del Retaule, ubicada a l’ombra de les cingleres que conformen el barranc del mateix nom. El faig és un arbre de latituds fredes i humides, i això és la circumstància que fa tant particular la fageda del Retaule, el ser la més meridional d'Europa. És molt cridaner i característic el fet de trobar-se els la sènia sempre orientats al nord als fons dels barrancs i junt a fortes pendents entre cingleres, buscant el màxim d'humitat, a diferència dels fajos de latituds més fredes que busquen les planeres.

El Tallón i la Bretxa de Rotllà

Diuen els entesos —els entesos de veritat, no pas els aprenents de diumenge amb botes noves, sinó els que porten la muntanya al rostre— que el Tallón és el tresmil més senzill del Pirineu. I tant! Una passejada amb aires d’excursió familiar, gairebé una diligència alpina pensada per a senyores amb paraigua i xiquets amb caramels a la butxaca. Ja m’enteneu... Però —i aquí cal dir-ho sense estridències, amb una certa fermesa de criteri, com qui exposa un fet inevitable— tot depén d’on tries de començar. Per França, certament, és un passeig relatiu . Ara bé, ai si optes pel vessant espanyol! Aleshores et rebrà una geografia aspra, de silenci mineral i rampes que no admeten conversa. Un camí que no puja, sinó que s’enfila. I no pas amb gràcia, sinó amb aquella lògica vertical —seca, inapel·lable— que exigeix, com a mínim, una certa disposició a la penitència. Camí del Port de Bujaruelo Perquè a la muntanya, tant se val el Tallón com el tossal que corona l'ermita del poble, la senzilles...

Amb la tecnologia de Blogger

Convertim pedres en patrimoni